Des de fa 11 anys, cada 26 d'abril celebram el Dia de la Visibilitat Lèsbica al nostre país. Aquesta data va sorgir com una necessitat de posar de manifest que el que no es nomena no existeix per a la societat.
En una societat heteropatriarcal, on les dones ja de per si som discriminades en molts àmbits, les dones lesbianes sofrim una doble discriminació pel fet de ser dones i lesbianes.
Històricament hem hagut de superar molts prejudicis i persecucions, i encara avui dia en molts països del món les dones lesbianes sofrim des d'internaments en institucions mentals, teràpies de conversió i electroshock, violacions correctives, penes de presó, i fins i tot de mort, a més del repudi familiar, social i laboral. En 72 països del món es persegueix les persones LGTBI pel simple fet de ser lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals.
Al nostre país hem avançat molt en les últimes dècades, on hem lluitat i aconseguit una igualtat de drets en molts àmbits, gràcies a la lluita feminista i dels col·lectius LGTBI, però tot i així hem de posar de manifest que encara queden molts assoliments per aconseguir per a què puguem dir que hi ha plena igualtat i absència de discriminació per a les dones lesbianes. I per a això, esperam que finalment s'arribi a una Llei d'Igualtat LGTBI en tot el territori nacional que garanteixi els nostres drets, ja que a dia d’avui no hi ha una plena igualtat real.
Encara les parelles de lesbianes hem d'estar casades per a poder registrar les nostres filles i fills en el Registre Civil, per exemple. A més de no haver-hi protocols i formació específica sobre salut sexual de dones que tenen relacions sexuals amb dones quan per a altres col·lectius sí que existeixen. Igualment, és necessari lluitar per acabar amb la discriminació masclista i lesbofòbica en l'en-torn familiar, social, educatiu i laboral. El col·lectiu LGTBI encapçala en els últims anys les estadístiques de víctimes de delictes d'odi, i gairebé un 80% d'aquestes agressions no es denuncien precisament per por de visibilitzar-se. Per a això, cal demanar una major formació i sensibilització als Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat.
Cal posar en valor la importància essencial de l'educació, amb la incorporació de matèries sobre diversitat afectiu-sexual, de gènere i familiar en tots els nivells educatius, així com en la formació universitària de futurs docents.
També és necessari posar de manifest referents de dones lesbianes en totes les esferes públiques, polítiques i socials. Com va dir Kate Millet “allò personal és polític”, les accions polítiques afecten a les nostres vides en tots els seus àmbits. Així doncs, el major repte al qual ens enfrontam és l'avanç de la ultradreta en els últims temps. Una ultradreta que comença a entrar en les institucions democràtiques pretenent fer-nos retrocedir dècades en els drets ja adquirits i consolidats. Tractant de invisibilitzar-nos i tornar-nos a l'armari més fosc, menystenint les nostres famílies, les quals no són considerades pels ultradretans com a tal.
Per tot això, es fa imprescindible la visibilitat en tots els àmbits (social, cultural, polític, sanitari i educatiu) per a crear aquests referents, normalitzar i apoderar-nos a nosaltres i les nostres famílies. Crear una societat més segura i que garanteixi els nostres drets i les dones lesbianes puguem ésser i viure en llibertat, diversitat, i amb total igualtat.
