Al setembre del 2019, l’Assemblea de les Nacions Unides va marcar el 18 de setembre com el Dia Internacional de la Igualtat Salarial. El 2020, per tant, és el primer any que “celebram” aquest dia, que en realitat té molt poc de celebració. Així, les europees ja en tendrem dos, si afegim el 22 de febrer, que és el Dia Europeu Contra la Discriminació Salarial entre Dones i Homes. Aquesta dualitat ens mostra dues coses. La primera és que l’ONU ha tardat molt en fer una resolució específica sobre la bretxa salarial i ha quedat lluny dels avanços de la Conferència de Beijing del 1995. I la segona, que a l’Europa hereva del colonialisme no sempre tenim en compte el que passa més enllà de les nostres fronteres: les tancam literal i metafòricament.
És un fet demostrat que les dones cobram menys que els homes. La bretxa salarial és la diferència existent entre el salari mitjà dels homes i el de les dones. I de diferència n’hi ha molta, a pesar que el dret fonamental a la igualtat de remuneració per gènere és reconegut des de 1919 per l’Organització Internacional del Treball. Avui en dia, però, després de més de 100 anys, les dones tenim un salari mitjà menor que els homes.
L’ONU calcula que, a nivell mundial, la diferència de salari entre homes i dones és del 23%. La veritat és que aquesta xifra es pot qualificar de veritablement optimista, quan no ingènua, tenint en compte les condicions de treball i de vida de milions de dones en països als quals l’autoanomenat primer món no ha deixat desenvolupar-se. Les dones de les Illes Balears cobren, de mitjana, un 13% menys que els homes. Guanyen uns 3.072 euros bruts menys que ells. Tot i que la bretxa salarial de Balears és la més baixa de l'Estat per darrere de les Canàries i que la mitjana estatal és d'un 21,9%, que Balears tingui aquest percentatge respon a què "els salaris dels homes es troben entre els més baixos de l'Estat". El salari mitjà femení a l'Arxipèlag és de 20.565,58 euros i el masculí, de 23.538,43. I tampoc no podem oblidar que als càlculs no s’inclouen els diners cobrats per les persones que treballen sense contracte, sent moltes feines feminitzades susceptibles de caure dins de l’economia submergida.
La causa d’aquesta diferència retributiva entre homes i dones és indirecta, ja que la discriminació salarial està prohibida per llei en la majoria de països: totes les persones que treballen fent la mateixa feina han de cobrar el mateix sou base. I això, de no complir-se, és recurrible als jutjats. Aleshores, com és que, cobrant el mateix “en teoria”, resulta que les dones tenim salaris menors?
L’explicació la trobam a un element patriarcal i capitalista fonamental: la divisió sexual del treball, que fa que les dones assumim majoritàriament les cures no remunerades (a menors, a dependents, a la llar), i que quan passam a l’àmbit públic tenguem tradicionalment unes feines que estan pitjor reconegudes (i, per tant, pitjor remunerades) que les dels homes. Curiosament, moltes d’aquestes feines estan relacionades també amb cuidar, feines que tornam a assumir per sous que no es corresponen amb el seu nivell de responsabilitat social. Com a exemples clars, podem esmentar la baixa remuneració que reben treballadores que la pandèmia ha decretat com a essencials: les treballadores de la neteja (tant dins de les cases com a les empreses), de centres d’atenció a la dependència, de supermercats… amb convenis inferiors als d'altres feines que requereixen la mateixa qualificació professional i, que, per exemple, no cobren complements per toxicitat (encara que utilitzen productes químics) o no tenen reconegudes malalties laborals produïdes per aixecar el pes d’una persona amb mobilitat reduïda, o per manipular quilos i quilos de productes de consum quan passen per caixa.
A més, es dona, la circumstància que la majoria de persones que demanen una excedència o una reducció de jornada per atendre a familiars són dones. Això vol dir que, quan aconseguim una feina (que està pitjor pagada habitualment), hem de renunciar-ne a una part per ocupar-nos del que sempre ens hem ocupat: cuidar (de nou). I això agreuja encara més la nostra situació laboral i retributiva. I, com que tenim “càrregues” familiars, és més difícil que puguem accedir a llocs de responsabilitat, cosa que també augmenta la bretxa.
Curiosament, aquestes feines de casa que normalment feim les dones i que obstaculitzen la nostra vida laboral i fan que tenguem dobles i triples jornades, no estan reconegudes ni per la societat ni, per suposat, el mercat. Un estudi de finals de l’any passat revela que les hores que es dediquen a les feines de cuidar la casa i les persones que l’habiten ascendeixen a 52.703.584.672 a l’any, el 64% de les quals són realitzades per dones. Si multiplicàssim aquests milions d’hores per 8,09€ (que és el que es paga l’hora mitjana), tindríem quasi el 41% del total del PIB de l’Estat Espanyol. I, si agafam només les hores realitzades per dones, seria una xifra lleugerament superior al 20%, que coincideix amb el PIB de tota la indústria. Tot això demostra que les xifres oficials de la bretxa sempre són incompletes (i, per tant, inferiors a la realitat), ja que no inclouen les hores que treballam de manera gratuïta.
A més, la bretxa salarial té una conseqüència present i futura de cara a la cotització a la Seguretat Social: cotitzam menys i, per tant, tenim menys drets i menys prestacions, tant quan estam en edat de treballar (atur, incapacitat temporal), com quan arribam a l’edat de jubilació, on la bretxa de gènere de les pensions ronda el 35%. En definitiva, les bretxes salarial i “pensional” són simplement la punta de l’iceberg, la manifestació en termes monetaris del sistema patriarcal i capitalista.
La bretxa salarial va reduint-se a poc a poc, però encara estam lluny d’eradicar-la definitivament. Algunes de les mesures que han demostrat ser efectives als països amb menor bretxa són, entre d’altres:
-reconèixer que la bretxa existeix, que és estructural i que constitueix una injustícia envers les dones; només si donam aquest primer pas, podrem identificar el que la provoca
-revisar els convenis de les feines feminitzades per adequar-los a l’autèntic valor que representen per la societat en tant que estan centrats al sosteniment de la vida
-establir auditories salarials a les empreses i administracions públiques, amb dades tant per escales i categories, com per sexe, computant tots els complements salarials, i establint les diferències per sexes del conjunt de la massa salarial
-promoure la creació de llocs de treball de qualitat, amb incentius a les empreses socialment responsables i fent que el sector públic sigui el mirall on el món privat es pugui mirar
-establir normatives garantistes i efectives de conciliació de la vida laboral i familiar: amb excedències per cura de familiars remunerades al 100%; amb permisos per naixement iguals, obligatoris i intransferibles…
-garantir la coeducació, que fomenti la igualtat d’oportunitats real, i que lluiti per trencar els estereotips de gènere que encara ens pesen a l’hora d’escollir estudis o ofici.
Des de la Secretaria de la Dona de l’STEI Intersindical treballam cada dia perquè la nostra societat pugui ser veritablement igualitària i socialment justa. I això passa necessàriament perquè tot allò que feim les dones tengui el valor que ens correspon: no oblidem que som la meitat de la humanitat.
