Deia Alexandra Kollontai (1872-1952) que “el saber de les avantpassades de les nostres mares els era aliè als seus companys que sortien sovint de caça o a la guerra o es consagraven a altres activitats que exigeixen forces musculars particulars. No tenien temps per a dedicar-se a la reflexió o a l'observació atenta”. Probablement era per això que les dones van ser les primeres científiques de la humanitat en dedicar-se a l'observació i el raonament.
Avui dia vivim amb la imperiosa necessitat de protegir aquest planeta en què vivim i assegurar un futur cada vegada més fosc quant a pobresa i crisi mediambiental es refereix. En aquest punt estem implicades totes i cadascuna de les persones que l'habitem, sense cap excepció. Sí, també la dona, nina o adulta. Perquè per a aconseguir aquest objectiu, la igualtat de gènere i la Ciència van de la mà i són vitals per a aquest fi.
Són ja sis anys des que l'Assemblea General de les Nacions Unides decidís proclamar l'11 de febrer com el Dia Internacional de la Dona i la Nina en la Ciència. Sis anys en què es reivindica a totes dues com a agents essencials de canvi i, per a això, és primordial reconèixer el seu paper com a tals. Però ens trobem amb un sentiment d'inferioritat i incompetència que concerneix a la dona com a científica. Per a satisfer aquest sentir, se li atribueix de manera conscient o inconscient una responsabilitat de la situació a la pròpia dona amb afirmacions contundents del tipus “si no hi ha més dones en càrrecs d'importància és perquè no volen”. No obstant això és la societat, l'educació, els mitjans de comunicació, els qui deixen d'afavorir la promoció de les dones. Des que naixem, depenent del gènere que se'ns atribueixi, se'ns condiciona per a complir amb un rol específic. I el rol de la dona sol ser el de cuidadora, d'aquí ve que, en molts casos, la dona ho tingui més difícil a l'hora d'accedir a llocs de responsabilitat o, simplement, estudiar carreres que exigeixen més dedicació que unes altres.
Els mitjans, en aquest sentit, són de summa importància a l'hora de modelar l'opinió popular. En temps de COVID apareixen en ells més científics i especialistes masculins que femenins. Aquesta falta de visibilització de la dona com a experta científica comporta una sèrie de conseqüències com ara l'obtenció d'un reconeixement limitat o, simplement, la de deixar de ser un referent tan necessari per a les nenes.
La nostra societat, a través de la cultura i els mitjans de comunicació, està manipulada pels grups de poder que, subreptíciament, ens indueixen a acceptar els seus principis com a vàlids i entre ells segueix el concepte de dona com a cuidadora.
Hipatia d'Alexandria, Augusta Ada Byron (Comtessa de Lovelace), Marie Curie, Rosalind Franklin o Jane Goodall, podrien considerar-se afortunades perquè els seus noms ressonen ja en el bagatge cultural de moltes persones gràcies a les reivindicacions feministes. Però cal continuar perquè, com afirmava Virginia Woolf, “Durant la major part de la història, anònim era una dona”. Cal continuar perquè Margarita Salas, María Blasco, Alicia Sintes, Montserrat Calleja, Rosa Menéndez, Alicia Calderón, Gabriela Morreata o Elena García Armada, i altres tantes i tantes dones dedicades a la Ciència, en aquest país o en qualsevol altre, no segueixin a l'ombra. Cal continuar perquè les nenes vegin en elles un exemple a seguir, el seu referent, la seva inspiració.
Continuem, doncs, perquè la Ciència és per a tots…i TOTES.
