El 21 de juny se celebra el Dia de l'Educació No Sexista, i des de la Secretaria de la Dona de l’STEI Intersindical volem reivindicar la necessitat de la lluita diària per una educació feminista. Així expressada, en positiu. Perquè l'educació serà feminista o no serà.
Diguem-ho alt i clar: som feministes. Volem una societat feminista i, per descomptat, una educació feminista. Feminista, aquesta paraula que tant cou en la boca, fins i tot als governs suposadament progressistes que després caminen de puntetes en certs temes perquè ningú se senti ofès.
Per no parlar dels que no tenen cap pudor en expressar que no són “ni masclistes ni feministes”, o als que els hi ha faltat temps per a promoure la dona “tradicional”, entengui's submisa, la que té “dret a menjar més o menys, a tallar-se el cabell o les ungles”; que són els mateixos que creuen que els micromasclismes només són simples acudits, els que minimitzen les violacions i els assassinats, els que culpabilitzen a Laura per sortir a córrer tota sola o a Verónica per gravar-se nua; són els mateixos de les denúncies falses enfront del maltractament; els que, per a més inri, s'amaguen sota l'eufemisme de la “igualtat real”. Són els guardians del patriarcat.
I són, per descomptat, els que defensen una educació masclista que no mereix dir-se educació. Els que censuren tallers feministes a les escoles i invoquen codis parentals per allunyar els seus fills i filles de tot filtre violeta. Els que volen que, en lloc de continuar avançant tot el que encara cal avançar, retrocedim dècades d'apoderament.
Per a aquests enemics de la igualtat i de la llibertat, som nosaltres les que adoctrinam, des del sindicalisme alternatiu, des de les nostres xarxes socials, a les reunions familiars… i per descomptat, des d'aquest espai amb el qual la societat pot i ha de dirigir-se als i les més joves: les aules públiques. Espai on més travetes hem rebut i rebrem sempre, perquè temen que nins i nines creixin en aquesta igualtat que només professen de boca.
A més, als llibres de text, la presència de dones és mínima, més enllà d'excepcions puntuals. Qüestió que es porta denunciant durant dècades, però que segueix sense canviar. Ana López Navajas ho va xifrar en un 7,6% del total d'esments de totes les personalitats que apareixen en qualsevol matèria, enfront de l'aclaparador 92,4% de referències masculines.
Tot això és bastant significatiu i respon a per què les nines, i els nins, creixen sense conèixer referents femenins, aprenent que el seu lloc ha de ser aquest i no aquell, i que la història és així i continuarà sent-ho per molt de temps, com una cosa natural, normalitzada i institucionalitzada.
Però que les dones són invisibles no és sinó la fal·làcia més flagrant i més fatídica que les societats tenen instal·lada fins a la medul·la. Sense anar més lluny, aquest any hem pogut comprovar que Donna Strickland, la Premi Nobel de Física, no tenia ni tan sols una entrada a Viquipèdia, i aquest menyspreu assumit no ha estat fruit de l'atzar.
No és només una qüestió de quantitat, sinó de qualitat. Ni de continguts estrictament acadèmics. És qüestió també d'educació afectiu sexual, en el respecte per sobre de la reificació pornogràfica, en el menyspreu davant el mite de l'amor romàntic, a saber no culpabilitzar les víctimes, a ensenyar als nins a no convertir-se en agressors.
És qüestió de reorganitzar aquests patis patriarcalitzats, de no permetre que hi hagi biblioteques escolars sense autores; o plans de “coeducació” que es limitin només a celebrar dies concrets. De formar al professorat. Més encara, d'esperar el seu feminisme com una cosa professional sense vacil·lacions i no a l'atzar de la voluntat personal de cadascú.
Crida l'atenció que, tot i això, les dones joves treguin millors resultats, però només per a després afrontar-se a més dificultats d'accés laboral que els seus companys, per no parlar d'assumir pitjors sous, un sostre de vidre respecte als càrrecs directius i seriosos obstacles per a conciliar la seva vida personal amb la laboral, si volen ser mares. Ni és tot, per descomptat, una qüestió estrictament escolar. L'educació feminista és la que després determinarà si la joventut podrà lliurar-se de notícies, anuncis o pel·lícules decididament masclistes; o si són capaços de desconstruir-los i, fins i tot, denunciar-los. En lloc d'assumir-los acríticament per a glòria del déu del consum.
Serà la de la família en la qual el germà i la germana juguin amb les joguines que vulguin, triïn els colors que vulguin, tornin a la mateixa hora a casa. Serà la del treball on les dones cobrin igual que els homes, i on parlin i siguin escoltades sense les interrupcions del condescendent mansplaining, d'aquests homes que diuen respectar el feminisme “perquè han tengut mares i germanes”... en lloc d'educació.
L'educació feminista és l'eina fonamental per a una societat lliure, democràtica, fraternal i sorora. Ara més que mai hem de cuidar l’aconseguit fins ara i continuar fent passes per la igualtat, fent front als que volen fer-nos involucionar.
