L’STEI Intersindical s’ha sumat a la campanya internacional “El Sàhara Occidental no està en venda” impulsada per més de 100 organitzacions de la societat civil sahrauí dels Territoris Ocupats del Sàhara Occidental, dels campaments de refugiats sahrauís d’Algèria i de la diàspora sahrauí.

L'objectiu de la campanya és denunciar l'espoli de recursos naturals al Sàhara Occidental i posar el focus sobre les empreses estrangeres multinacionals que, de forma impune, mitjançant la celebració de contractes i acords amb l'estat marroquí, extreuen, transporten i / o importen productes originaris del Sàhara Occidental, contribuint així, al saqueig sistemàtic de les riqueses del poble sahrauí, únic propietari d'aquests recursos.

L'STEI Intersindical participa en la plataforma a favor de les pensions públiques i contra la privatització, formada per desset enitats socials, sindicals i ciutadanes.

Un any més l’STEI Intersindical fa una crida a la societat mallorquina a commemorar el 31 de Desembre, data de naixement del poble mallorquí com a subjecte sobirà. Malauradament, com a conseqüència de la crisi sanitària causada per la COVID-19 i com a mostra de responsabilitat, l’STEI Intersindical no convoca cap acte. Però responsabilitat no és sinònim d’assossec ni de renúncies. Per això, feim una crida a la societat mallorquina a refermar la nostra identitat com a poble i reivindicar per altres mitjans la nostra voluntat d’avançar cap a la plena sobirania.

L’STEI Intersindical vol recordar les persones que al llarg d’aquests mesos han finat a causa de la pandèmia, i se solidaritza amb els seus familiars i amics. L’STEI Intersindical també mostra suport i reconeixement als treballadors del sector públic i dels sectors essencials, que han fet front a la cirsi i han fet més fàcil la vida de la resta de la societat en els pitjors moments.

La Confederació Intersindical, de la qual l’STEI Intersindical forma part, exigeix que s’incrementin el salari mínim, les pensions mínimes i la renda bàsica fins als 1080 euros.

Des de la crisi financera que començà a finals de 2007, la classe treballadora ha vist com, paulatinament, empitjoraven les condicions laborals i vitals com a conseqüència de la desregulació de les condicions laborals, la desvaloració de la negociació col·lectiva i el repartiment injust de la riquesa, factors que han provocat que creixi la precarietat de gran part de la població. Sembla que ens hem acostumat a veure les llargues coes de la fam, que són un llast per a milions de persones. Persones amb pensions que no superen els 600 euros, aturats sense expectatives de tornar a fer feina pus mai més i joves sense cap esperança de trobar feines dignes o tan sols poder entrar al mercat laboral. Salaris, pensions o prestacions de misèria que impedeixen que milions de persones visquin amb dignitat. Aquesta és la realitat que arrossegam des de la crisi de la passada dècada, que s’ha vist agreujada per la crisi sociosanitària de la COVID-19.