La visibilitat lèsbica continua sent una assignatura pendent en una societat que presumeix de drets mentre manté intactes moltes de les estructures que ens silencien. I si això és evident en l’àmbit social, encara ho és més en el món del treball.
Des d’una perspectiva sindicalista, la invisibilitat de les lesbianes no és casual: és funcional. El sistema productiu se sosté sobre desigualtats estructurals que travessen el gènere, la classe i també l’orientació sexual. Les dones lesbianes patim una doble opressió: per ser dones en un mercat laboral precaritzat i per no encaixar en la norma heterosexual que continua marcant les relacions socials, laborals i institucionals.
Quantes treballadores no s’atreveixen a parlar de la seva vida personal a la feina? Quantes han d’esquivar preguntes, ocultar parelles o suportar comentaris disfressats d’humor? La lesbofòbia no sempre es presenta de manera explícita; sovint és subtil, quotidiana, estructural. És en les promocions que no arriben, en els silencis incòmodes, en la manca de referents, en la por a perdre el lloc de treball.
Davant d’això, el sindicalisme no pot ser neutral. O està al costat de la diversitat i la justícia social, o esdevé còmplice del sistema que diu combatre. Incorporar la realitat de les dones lesbianes en l’agenda sindical no és una qüestió accessòria, és una exigència de coherència. Cal negociar protocols contra la discriminació, impulsar plans d’igualtat que incloguin la diversitat afectivosexual, garantir espais de treball segurs i lliures de LGTBI-fòbia, i sobretot, donar veu a les treballadores que històricament han estat silenciades.
Però també cal anar més enllà de les mesures formals. La transformació real passa per qüestionar el model laboral que precaritza les nostres vides. Les dones lesbianes, com tantes altres, sostenim la vida en condicions cada vegada més dures: contractes temporals, salaris baixos, jornades interminables i una conciliació que continua sent una ficció. La lluita per la visibilitat no pot deslligar-se de la lluita per unes condicions de vida dignes.
Reivindicar-nos visibles és també reivindicar-nos organitzades. És construir espais col·lectius on compartir experiències, fer xarxa i generar poder. És entendre que la nostra realitat no és una qüestió individual, sinó política. I que només des de l’acció col·lectiva podrem transformar-la.
Aquest 26 d’abril no volem només ser visibles. Volem ser escoltades, respectades i amb drets reals. En els carrers i en els centres de treball. Perquè sense les dones lesbianes, no hi ha ni feminisme complet ni sindicalisme transformador.
Des d’Intersindical Dones ho tenim clar: no deixarem mai cap treballadora enrere, sigui quina sigui la seva orientació sexual. La defensa dels drets laborals només és real si és inclusiva, si reconeix totes les realitats i si combat qualsevol forma de discriminació. Perquè la igualtat no admet excepcions, i la dignitat tampoc.
La visibilitat no és un gest. És una eina de lluita.
