1r de maig des d'una òptica feminista

MÉS TREBALL DIGNE, MÉS CORRESPONSABILITAT

REFLEXIONS FEMINISTES DES DE L'ORGANITZACIÓ DE DONES

La situació de les dones en relació al treball es defineix per dues característiques rellevants: d'una banda, el treball familiar-domèstic destinat a satisfer necessitats de cures i vida quotidiana, ocupa major nombre d'hores que el treball remunerat. D'altra banda, les dones a més de dedicar més temps que els homes al treball en total, dediquen més temps al treball domèstic que als estudis o al temps personal o d'oci.

En el 2007 esclata la crisi financera, en el cor mateix del sistema financer capitalista. Per primera vegada és una crisi que s'ha produït amb una incorporació molt elevada de dones al mercat laboral.Des d'una anàlisi feminista parlam d'una crisi multidimensional que inclou no només la crisi financera sinó també l'econòmica, la política, l'ecològica i la social o de cures i totes relacionades entre si, els factors desencadenants de les quals són comunes: les deficiències estructurals d'un sistema depredador, capitalista, patriarcal, antropocèntric i imperialista.

L'impacte de la crisi té efectes indubtables no només en el treball remunerat sinó també en el treball no remunerat perquè el treball no mercantil té un caràcter contracíclic i normalment tendeix a adaptar-se a la situació econòmica. Així en època de bonança econòmica s'aguditza la tendència a la mercantilizació dels treballs domèstics i en època de crisi succeeix el contrari. En situacions de desocupació i de caiguda dels salaris, el benestar de les famílies tendeix a compensar-se amb majors càrregues de treball domèstic i de cures, treball no remunerat que recau en la seva majoria sobre les dones.

Les respostes polítiques a la crísi no han tengut en compte la vulnerabilitat de les classes populars ni la de les dones en particular, sinó que els governs s'han plegat a les demandes i exigències dels mercats financers l'interès dels quals no és el benestar de les persones sinó garantir l'increment del seu benefici econòmic a qualsevol preu. Així, totes les mesures preses pels governs, amb la disculpa de la crisi, han estat dirigides a beneficiar als grans causants de la mateixa: grans bancs, grans gestores de fons d'inversió, grans fortunes…els mercats. Per a això s'han injectat quantitats milionàries als bancs, veritables causants de la crisi, s'ha afavorit la creació de nous mercats amb la privatització de serveis públics, s'ha desregulat el mercat laboral, contrareformes i més contrareformes en educació, sanitat… En definitiva, les mesures que s'han pres tendeixen a fer desaparèixer els ja de per si mateix insuficients mecanismes col·lectius per garantir l'accés a condicions de vida dignes en termes d'universalitat i igualtat, i a precaritzar més l'existència humana.En pràcticament tots els territoris de l'estat espanyol, s'han anat succeint les retallades en pressupostos i en polítiques dirigides a fomentar la igualtat entre dones i homes: han estat suprimits, per exemple: organismes públics d'igualtat: Instituts de la Dona, Centres culturals, programes d'educació afectiva sexual per a joventut, d'assessorament per a les dones, menjadors en escoles de 0 a 3 anys, les ajudes a programes de violència masclista, o de promoció de les dones, també en polítiques d'inserció laboral de les dones i foment de l'ocupació…

En definitiva, totes aquestes mesures són cegues al factor gènere perquè no han tengut en compte, les causes estructurals de la desigualtat, s'ha ignorat la desigual posició de partida de dones i homes en el sistema econòmic, social o laboral i per tant, no s'han considerat les conseqüències diferents i els efectes devastadors en la vida d'unes i uns altres.

La contrareforma laboral suposa en termes generals, un atac a tots els elements que determinen una relació laboral estable i de qualitat: es facilita i s'abarateix l'acomiadament, se suprimeix la bonificació a les empreses quan s’incorporen les dones després de la maternitat, es crea un nou contracte per un any sense imdemnització, es desregularitzen totes les condicions laborals, es prepara el desmantellament del sector públic, es perd la ultraactivitat dels convenis… Suposa un xec en blanc perquè les empreses unilateralment puguin baixar els salaris, augmentar, reduir o modificar la jornada i els torns a conveniència, canviar de lloc o de lloc de treball a les seves empleades i empleats, encara que no correspongui a la seva categoria.

L'Informe d'Impacte de Gènere destaca la major Taxa de Temporalitat de les Dones (26,02%) respecte als homes (24,05%) i la major Taxa d'Atur femení respecte al masculí, (23.32% i 22.46% respectivament, EPA IV Tr 2011). Aquest informe preveu que la bretxa de gènere es reduirà gràcies a que l'art. 4.5 del Decret-Llei estableix, per a la contractació per tres anys en empreses de menys de 50 treballadors, subvencions que, malgrat ser un 10% superiors per a les dones joves i 15% per a les parades de llarga durada majors de 45 anys, no es pot afirmar que tals incentius siguin determinants per contractar a dones, com tampoc serà determinant la reducció en la quota empresarial a la Seguretat Social (art. 3.2) d'1.500 €/any per treballador i 1.800 €/any per treballadora, el contracte de la qual per a la formació i l'aprenentatge es transformi en indefinit.

És remarcable el fet que ni la Contrareforma, ni el seu Informe d'Impacte de Gènere esmenten ni combaten la “violència estructural de gènere” que tant preocupa al Ministre de Justícia Sr, Gallardón; caldrà recordar-li que aquesta violència estructural es reprodueix amb intensitat al mercat laboral com a conseqüència de la desigualtat existent i es manifesta en la diferent taxa d'ocupació femenina, (52,9%, 14,4 punts inferior a la masculina), en la discriminació salarial i en la inferior protecció per desocupació (només el 22,4% de les dones parades tenen prestació contributiva, enfront del 27,5% dels aturats, i la seva quantia mitjana és un 15% inferior).

Apostar per la sostenibilitat de la vida significa qüestionar el sistema capitalista amb tots els seus mecanismes i modalitats amb la finalitat de fer possible una organització social justa i igualitària.

Qualsevol plantejament emancipador sobre el treball, sobre el repartiment solidari del mateix, ha de donar resposta a dues qüestions imprescindibles: com es reorganitza la producció mercantil perquè totes les persones tenguem accés a un lloc de treball assalariat i com es comparteixen les activitats familiars que reprodueixen la vida i la força de treball. Això implica no anteposar la lògica del benefici i el creixement econòmic a la lògica de la cura i la consecució d'una major qualitat de vida. (Carrasco 2006)