Tal com està el pati una no sap per on començar aquest comunicat. Dubtes entre allò que ens queda per fer -que és molt- o per tot el que ja s'ha fet perquè les aules siguin cada dia un espai més segur per a nines i nins, un espai de desenvolupament lliure on cap persona se senti pressionada o forçada per fer el que no desitja, dir el que no pensa, vestir com no li ve de gust o jugar al que no li agrada.

Cada dia hi ha més aules on no sentir-se coaccionada per uns materials didàctics que ens dibuixen mares, cuidadores, infermeres, i sempre bufones, molt bufones, a nosaltres; i executius, paletes o lampistes a ells, i sempre forts, molt forts, als homes.

Cada dia, més centres on no sentir-se limitada per docents que a vegades volen i no poden, i altres vegades no volen ni poden, educar sense sexisme perquè encara no han estat formats, sensibilitzats i conscienciats, que repeteixen models que ens emmordassen a totes i limiten totes les persones.

Cada dia, més espais educatius on no sentir-se intimidada per unes dinàmiques de joc o per una distribució dels espais amb un clar biaix sexista, que ofereixen als nins un pati ampli i segur com per a triar a què jugar i a unes altres, nines, un de més limitat i insegur com perquè ni tan sols es plantegin certes activitats.

Cada dia hi ha menys aules on no sentir-nos coartades per un currículum en el que la igualtat brilli per la seva absència, on només s'estudia als homes a història, a ciència, etc., on mai hi ha temps per aprendre a resoldre conflictes de forma no violenta, ni per a l'educació afectiva i sexual, ni per aprendre a construir relacions sanes i igualitàries. La nova llei educativa ajudarà a construir un currículum més igualitari però abans de la llei, ja hi havien molts de docents dedicant-hi molt de temps: construint, transformant...

La Secretaria de la Dona de l’STEI Intersindical i l'Organització de Dones de la Confederació Intersindical se sumen al dia internacional contra la violència sexual en els conflictes, jornada que des de 2015 pretén denunciar les atrocitats a les que es veuen sotmeses dones, nines i nins de manera indirecta o directa en els conflictes armats. Aquestes atrocitats són múltiples i nombroses, i totes elles formen part de la violència masclista. Així, a fi d'utilitzar el cos de les dones com una extensió del camp de batalla, es perpetren violacions, esterilitzacions, avortaments obligats i mutilacions; s'imposen esclavitud sexual, prostitució, i matrimonis forçats.

És possible que algunes persones pensin que, en el món del segle XXI els conflictes armats ja no existeixen. Res més lluny de la realitat: guerres, declarades i no declarades, hi ha moltes. Algunes eventualment acaparen titulars efímers en els mitjans de comunicació, com les massacres de Ruanda i Srebrenica (per posar només dos casos del segle passat) o els atemptats i segrestos múltiples sobretot gihadistes (poc sabem d'altres orígens) que es cometen en països que ens resulten llunyans.

En canvi, més preocupant resulta el fet que altres conflictes estan silenciats de manera sistemàtica, conscient i, com a conseqüència, còmplice per l'autodenominat “primer món”. Posarem només uns exemples. Ara mateix, mentre escrivim aquestes línies, l'exèrcit turc està complint el mandat d'Erdogan d'envair el territori del poble kurd, traspassant les fronteres de Turquia i Síria, reprimint greument la població. Les dones kurdes són un exemple inequívoc de valentia, ja que s'enfronten no només a Erdogan, sinó a la barbàrie del Daesh, els mètodes d'opressió del qual inclouen el rapte i explotació sexual i reproductiva de dones. També cal recordar les violacions sistemàtiques que han sofert les dones indígenes de Sepur Zarco a les mans de militars de Guatemala, o les recents agressions sexuals a dones en les protestes contra el president Uribe a Colòmbia, país on es contínua assassinant a defensores i defensors dels drets humans per part dels paramilitars, ja que els acords de pau només han aconseguit invisibilitzar la guerra, però no a acabar amb ella.

El paper de la dona dins de la societat, generalment, és d'un menor estatus social que el de l'home, traduït automàticament en una relació de poder desigual. Un exemple molt clar, la dona es troba en total inferioritat de condicions en la família, la comunitat i la societat en general; té un menor grau d'accés als recursos i a la seva gestió; i ja no parlem de la presa de decisions, que té menor pes que la d'un home. Tots aquests factors han contribuït al fet que es doni per fet la salut de les dones i que no se li presti l'atenció que mereixen.

La introducció de la perspectiva de gènere dins de l'àmbit sanitari ha suposat un gran avenç a l'hora de comprendre els problemes sanitaris de la dona i determinar les diferents actuacions sobre el problema a totes les edats. L'exemple més clar el trobam a les malalties cardiovasculars, les quals són una de les grans causes de mortalitat femenina, però de les que no es tenen suficient coneixement, produint un endarreriment en els tractaments i formes de diagnòstic per al col·lectiu femení.

“La vertadera pau no és només l’absència de guerra, és la presència de justícia”. Jane Addams

Potser aquesta breu cita, pronunciada per Jane Addams fa un segle, pugui resumir la longeva lluita de la dona per la pau. Fins que no entenguem i implementem la seva recomanació implícita seguirem en conflicte, amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Vivim en un món de presses, on l'important es difumina i es posterga sine die davant l'urgent. Es fa imperiosa la sensibilització i la reflexió sobre d'on venim i cap a on anam. La pandèmia, una oportunitat d'aprenentatge davant els reptes esdevenidors, ens va ensenyar que els nostres dons més preuats són els més assequibles, i ho continuaran sent mentre apostem per un ús sostenible dels recursos naturals i cuidem el nostre medi ambient. Poc ens va durar la lliçó, tots i totes, en part, som culpables del sistema mundial actual.