Les dones representam més del 40 per cent de la força laboral agrícola als països desenvolupats. Segons dades de l'ONU, aquesta xifra aconsegueix el 50 per cent en països d'Àfrica i Àsia.

Quan parlam de la propietat de la terra, hem de ser conscients que les dones estam en un clar desavantatge. En molts països no existeixen normatives que ens garanteixin drets de propietat sobre la terra, però en molts d'aquests casos, les principals productores dels aliments som les dones.

És un repte viure al medi rural al nostre país. Parlam de protecció i sostenibilitat del medi ambient, parlam de sostenibilitat poblacional que fa possible el manteniment dels nostres pobles, reptes on les dones tenim una gran importància.

Per tot això, des de la Secretaria de la Dona de l’STEI Intersindical i l'Organització de Dones de la Confederació Intersindical, exigim als poders públics, als grups polítics, que posin fi a la desigualtat que regna al món rural. És imprescindible l'elaboració d'una estratègia que lluiti contra la despoblació. Aquesta ha de ser dissenyada amb una accentuada perspectiva feminista que propiciï una igualtat real i efectiva en la quel ara coneixem com l'`Espanya buidada´ (despoblada).

Encara que, de sobres és conegut, que l'Espanya urbana manté actituds masclistes, no podem descartar que al món rural, assotat pel patriarcat, trobam l'oportunitat de consolidar una societat tan singular com igualitària. Una societat consolidada en una escola de la qual emani l'ensenyament coeducatiu.

Per tant, estam davant un exemple que la despoblació al medi rural no sols ha de relacionar-se com una amenaça sinó com l'oportunitat de generar un nou model de societat.

Des de la Secretaria de la Dona i l'Organització de Dones de la Confederació intersindical lluitam a cadascuna de les nostres accions per canviar el sistema patriarcal que les nostres nines (i nins) continuen sofrint i que llastren les nostres expectatives d'una vida en igualtat.

Cadascuna de les dones que lluiten, que lluitam per canviar la cultura en la qual vivim i que hem sofert des de nines, ho feim per totes i cadascuna de nosaltres, però sobretot ho feim per totes i cadascuna de les nines que arribaran a les nostres societats patriarcals.

Lluitam perquè puguin triar com ser, com estar en el món, com relacionar-se o en què treballar i lluitam perquè les institucions s'impliquin i facin complir les lleis que tant d'esforç ens han costat aconseguir.

Lluitam perquè mai més hagin de ser boniques, dolces i bones companyes (si no els hi dona la gana), perquè no hagin de ser les cuidadores de les seves famílies i parelles (si és que no ho han triat), perquè no se’ls hi continuïn mutilant els genitals, perquè no se les continuïn casant, venent o comprant, perquè mai més siguin abusades o violades, perquè no hi hagi ni una morta més.

A la nostra Organització de dones, continuarem lluitant juntes per totes nosaltres, però sobretot per elles. Mereixen trobar-se amb un món lliure de masclisme, i si en queda algun rastre, mereixen estar acompanyades en el camí per dones que els hi donin la mà i al seu costat aixequin la veu.

Fa escasses setmanes, sentíem des de Mèxic, que havien aconseguit la despenalització de l'avortament; sentència que constitueix un pas més cap a la seva despenalització en tota Amèrica Llatina; acabant d'aquesta manera, amb els empresonaments actuals soferts per aquest motiu.

Des de l'Estat Espanyol, la interrupció de l'embaràs està despenalitzada des de fa més de 35 anys; és legal, un dret adquirit que s'aplica a la totalitat del territori. No obstant això, a vuit territoris i dues ciutats autònomes no s'han practicat avortaments des de fa 30 anys (és el cas de Palència, Zamora, Àvila, Segòvia, Terol, Conca, Toledo i Càceres, així com Ceuta i Melilla). Més de 6.000 dones, es desplacen anualment a altres províncies per a avortar.

Nuls són els canals on podem trobar informació sobre com i on poder exercir el dret a l'avortament.

Tal com està el pati una no sap per on començar aquest comunicat. Dubtes entre allò que ens queda per fer -que és molt- o per tot el que ja s'ha fet perquè les aules siguin cada dia un espai més segur per a nines i nins, un espai de desenvolupament lliure on cap persona se senti pressionada o forçada per fer el que no desitja, dir el que no pensa, vestir com no li ve de gust o jugar al que no li agrada.

Cada dia hi ha més aules on no sentir-se coaccionada per uns materials didàctics que ens dibuixen mares, cuidadores, infermeres, i sempre bufones, molt bufones, a nosaltres; i executius, paletes o lampistes a ells, i sempre forts, molt forts, als homes.

Cada dia, més centres on no sentir-se limitada per docents que a vegades volen i no poden, i altres vegades no volen ni poden, educar sense sexisme perquè encara no han estat formats, sensibilitzats i conscienciats, que repeteixen models que ens emmordassen a totes i limiten totes les persones.

Cada dia, més espais educatius on no sentir-se intimidada per unes dinàmiques de joc o per una distribució dels espais amb un clar biaix sexista, que ofereixen als nins un pati ampli i segur com per a triar a què jugar i a unes altres, nines, un de més limitat i insegur com perquè ni tan sols es plantegin certes activitats.

Cada dia hi ha menys aules on no sentir-nos coartades per un currículum en el que la igualtat brilli per la seva absència, on només s'estudia als homes a història, a ciència, etc., on mai hi ha temps per aprendre a resoldre conflictes de forma no violenta, ni per a l'educació afectiva i sexual, ni per aprendre a construir relacions sanes i igualitàries. La nova llei educativa ajudarà a construir un currículum més igualitari però abans de la llei, ja hi havien molts de docents dedicant-hi molt de temps: construint, transformant...